JOSEP RAMON PLANAS
COL·LABORADOR D’ESPIRAL I ESCOLA21. DISSENYADOR DE MATERIALS DIGITALS.
Un dels principals problemes de l’educació actual, si no el més gran, és la manca de motivació de l’estudiantat. Tot i que hi ha diferències entre diferents grups socioeconòmics que semblen suggerir que aquesta manca de motivació pot dependre de les expectatives de l’alumnat pel que fa al retorn de l’esforç d’aprendre en forma de treball i estabilitat futurs, podem dir que la manca de motivació és un problema general. És en aquest aspecte que l’avaluació pot ser una gran ajuda. D’altra banda, no tenim una cultura de creixement personal gratuït, és a dir, el nostre alumnat no valora allò que no els proporcionarà cap mena de recompensa immediata. Davant de qualsevol cosa que se’ls demana, sol aparèixer la coneguda pregunta: Això val per a nota? Ara que sabem que els nostres alumnes no estan motivats i que no valoren l’aprenentatge com un objectiu, ja ens podem plantejar el sentit de l’avaluació, i aquest no pot ser altre que motivar i acompanyar. Motivar és fonamental; el primer principi de qualsevol que vulgui dedicar-se a l’ensenyament és que el seu alumnat, com a mínim, no odiï la seva assignatura. Recordo que, en la meva joventut, sent professor de química a 3r de l’ESO, vaig confeccionar un pòster amb la llegenda “No vull que aprenguis química, vull que la química sigui la teva vida”. Somiar és gratis i, posats a demanar alguna cosa, sempre és millor no quedar-se curt. Un cop establert l’objectiu, parlarem dels mitjans per aconseguir-ho. Tot allò que faci l’estudiantat ha de ser valorat. Ja hem vist que l’alumnat no treballa debades i cal donar-los recompenses en tot el que facin. Les recompenses han de ser motivadores. Aquí funciona molt bé el mètode sandvitx: primer esmentar allò que han fet bé, després les propostes de millora i finalment algun tipus d’elogi o frase motivadora.
Si es valoren tots els treballs de lalumnat, perd sentit realitzar algun tipus de prova final. Evidentment, és molt recomanable dur a terme una avaluació inicial, però la informació que se’n derivi no ha de ser compartida amb l’alumnat. El punt de partida serveix per saber levolució de cada alumna i cada alumne, però només si es compara amb les valoracions de lexercici posteriors al començament del curs. Dir-los que tenen una mala base és començar posant-nos pals a les rodes. És millor esperar tenir els primers resultats per poder-li dir que ha millorat respecte als seus coneixements inicials. El sistema de qualificació hauria de ser tan senzill com sigui possible i anar acompanyat d’algun comentari personal. Si puntuem tot el que els alumnes fan, no podem començar a perdre el temps a decidir si els posem un 6,5 o un 7. Els treballs estan bé, es poden millorar o no s’han lliurat. El sistema es pot connectar a una capa de gamificació. La gamificació sol donar bons resultats i, encara que no tots els alumnes reaccionen de la mateixa manera, la majoria respon positivament.
