El primer curs de Món Infantil com a blog d’aula

Mireia Torrent Cinca

Escola Petit Estel-La Nova (Terrassa, Barcelona)

milluma@hotmail.es

http://mon-infantil.blogspot.com

http://twitter.com/mireia_torrent

 

RESUM

El lector trobarà en aquest article els inicis d’una mestra, començant els seus dies a la blogosfera. De com passa a introduir-se en el món dels blogs com un joc a concebre el blog com una eina molt important de treball, descobrint una nova manera d’ensenyar i aprendre gràcies a l’ús de les TIC en Educació.

 

1. Introducció

Món Infantil[1] és una finestra virtual, que es va obrir als pares, mares i alumnes on s’exposen activitats musicals, celebracions, notícies, jocs, temes de nutrició i salut, activitats portades a terme a classe (lectoescriptura, matemàtiques, medi, plàstica) i una llarga llista de presentacions multimèdia. Donem la benvinguda a un entorn engrescador d’aprenentatge més adient per als nostres temps.

2. Les aventures d’una bloggera

Ja fa molt de temps, a l’any 2006, navegant, navegant, vaig anar a parar a un blog[2] d’una noia de Veneçuela, la Vanesa. En aquells dies encara no es parlava gaire sobre els blogs, quasi ningú els coneixia. Vaig estar uns quants dies llegint els seus articles o suggerències per a mestres i un dia se’m va ocórrer: “jo vull un d’aquests…”.

Vaig començar a buscant la diferència entre un blog i una web. Em va agradar molt la idea de no haver de pagar cap tipus de quota pel fet de tenir un blog. Així, que em vaig obrir un a Blogger.[3]

De mica en mica em vaig anar engrescant i cada nit, després de sopar, em posava una estoneta a llegir sobre com es podia “guarnir” el blog, deixant-lo atractiu i vistós. La veritat és que les estonetes es convertiren en hores i sobre tot hores de son. Vaig estar molt temps aprenent de persones[4] que tenien els seus blogs precisament per ajudar a bloguers que, com jo, estàvem començant.

Sense adonar-me’n vaig entrar en un món desconegut per a mi, que em va encisar i de mica en mica em vaig anar familiaritzant amb un argot totalment nou: html, hosting, url, header, fonts, codis, gadgets, main-wrapper, sidebar, footer, etc… He de destacar que actualment és més fàcil, ja que ho han arreglat, perquè amb només marcar una casella puguis canviar els colors o tipus de fonts; però quan jo vaig començar no hi havia res de tot això. I a sobre jo no sé anglès. Així que ja em veieu amb el diccionari en mà per a descobrir tot el que volien dir totes aquelles paraules.

Vaig voler canviar tot l’aspecte i així ho vaig fer. I després d’estar dos anys toquetejant…, no sé ni com ho vaig fer, se’m va esborrar tot!! Quina bogeria!! Vaig plorar de ràbia, quina impotència. La d’hores que havia invertit. Em vaig empipar tant que em vaig prometre no tornar a “allò” dels blogs. Però… jajaja, passaren pocs dies i ja tenia el “mono”. Vaig tornar a començar.

Descobrí que no podia repetir el nom del blog encara que s’hagués esborrat. Així doncs, vaig estar uns quants dies pensant en un bon títol. Em vaig adonar que el títol és important, ja que en una paraula o dues has de deixar entredit de quin tema tractarà el teu blog. És com una carta de presentació.

3. Neix Món Infantil

Quan vaig tornar a obrir el blog, aquesta vegada amb el nom de Món Infantil, e’m va ocórrer la gran idea d’obrir-me un altre idèntic per a fer les meves “proves”. La veritat és que em funcionà molt bé, ja que al principi, quan no me’n sortia gaire amb els codis o les url, l’usava a diari fins a aconseguir el resultat desijat, i un cop estava jo convençuda ho aplicava en el blog “de debò”.

Encara l’utilitzo actualment…

Tots els trucs els vaig aprendre del blog “El escaparate de Rosa”[5] de Rosa Torre, que moria en aquest mes de febrer d’enguany. Ha estat una gran pèrdua per a tots els bloggers que en algun moment ens va ajudar en el nostre caminar, ella ens acompanyava i guiava. Amb ella vaig aprendre moltes coses i a més, vaig comprendre el servei que ens donava de forma altruista a milers de bloggers que, igual que jo, estàvem començant.

Amb la Rosa Torre vaig entendre el significat de la paraula compartir en internet sense esperar res a canvi… No he estat capaç d’esborrar el seu enllaç de la meva carpeta de “favorits”, em dóna la sensació que si l’esborro es podria esvair de la meva memòria i, en realitat, el que jo vull és dur-la dins el meu cor per a sempre.

T’envio un gran petó allà on hi siguis!

4. El meu blog a la meva escola

A l’any 2008 li vaig ensenyar el blog a la directora de l’escola on treballo. Li va agradar molt, però no és fins a setembre del 2010 quan el poso en pràctica com a blog d’aula.

Segurament a la majoria de mestr@s els deu passar com a mi… la nostra vocació és tan forta que arribem a casa i seguim amb el tema, blog en mà i… fora d’hores laborals. Per a mi, el meu hobbie, s’ha convertit en una eina de treball.

Abans de donar l’adreça als pares i mares dels meus alumnes, vaig animar a les meves amistats i familiars per a que fessin una ullada i em donessin la seva opinió. Va tenir molt bona acceptació. Així doncs, em vaig decidir i vaig començar aquest curs 2010/2011 amb el blog d’aula. Vaig recollir les signatures de les autoritzacions dels pares i mares dels alumnes per si sortien en alguna foto.

5. Presentació oficial del meu blog

Els pares i mares sempre em deien: “Mireia com m’agradaria veure al meu fill/a per un foradet…”

Doncs bé, he creat la finestreta o foradet on expliquem les nostres anècdotes, celebracions d’aniversaris, presentacions de fotos d’excursions, articles d’interès que trobo per la xarxa o algun meu propi.

De mica en mica els alumnes s’han anat motivant, juntament amb els seus pares. I tenien moltes ganes d’arribar a casa per a veure quina sorpresa els havia preparat aquell dia.

6. La revolució digital en el meu centro

Si dic la revolució digital és perquè he passat a mitjans de curs, de no tenir ni un ordinador a classe a dir-li adéu a la pissarra convencional i donar la benvinguda a la PDI.[6]

El “boom” ha estat tant gran que per a mi ja no hi ha marxa enrere. No trobo a faltar ni el guix, ni l’esborrador…

Els meus alumnes i els seus pares ja estaven contents amb el blog però ara amb l’arribada de la PDI he descobert una infinitat de possibilitats. M’ha donat una injecció gegant de motivació. Vaig poder combinar el meu blog fet a casa amb la PDI de la classe de P5 d’infantil, utilitzant el blog com al “lloc” on penjava més informació sobre el projecte que estàvem treballant o jocs per a la millora d’atenció i memòria, idiomes, manualitats, jocs per acolorir, o senzillament jocs de pura diversió, però sobretot per a iniciar-se en l’ús del ratolí.

Quan van venir a instal·lar la PDI em van preguntar si volia deixar l’antiga pissarra i jo vaig contestar que no. Mai havia vist ni utilitzat una PDI però estava convençuda que la tecnologia, ben usada, és un bé per a tots (alumnes i mestres) i que segurament, no necessitaria ja , mai més, l’altra pissarra “verda”.

El meu lema personal és que “encara no em vull baixar d’aquest tren”. Vaig començar molt tard a usar i tenir el meu primer ordinador (amb 35 anys) però ara, 7 anys més tard, em sento orgullosa de la meva trajectòria. Jo ni tan sols sabia engegar o apagar l’ordinador, però el meu lema estava aquí… “no em vull baixar d’aquest tren”.

Reconec que l’ús que li dono actualment a l’ordinador dista molt a l’ús que vaig començar a donar-li. Al principi només l’utilitzava com una màquina d’escriure, per a etiquetes de classe, llistes, horaris, algun títol d’alguna fitxa… però reconec que ara per ara no comprendria donar classe sense una PDI o una connexió d’internet a l’aula.

Amb l’ús del meu blog a la classe els meus alumnes han adquirit continguts curriculars però també ha servit per a riure’ns d’anècdotes, recordar excursions fetes, a través de les presentacions de fotos, reconeixement individual davant a una participació personal de l’alumne (per exemple, un escrit en el “mini-xat”), recordar cançons, donar a conèixer notícies de classe…

L’ús del meu blog ha servit en definitiva per a posar a la vista de tothom (pares, mares i alumnes) continguts relacionats amb la pràctica diària, també per a compartir coneixement personal i coneixement adquirit a la xarxa, exposar avisos, notícies, consells per a les famílies…

Ha hagut una interacció triangular en el blog (mestra, alumnes i mares i pares), i aquesta interacció ha donat com a resultat una nova manera d’ensenyar i aprendre amb una motivació per part de l’alumnat i de la mestra i una participació extraordinària de les mares i pares amb les seves aportacions i comentaris.

Recordo un pare que em va fer arribar un enllaç molt interessant quan estàvem investigant el projecte sobre “L’Univers” : “el Sistema Solar en 3 dimensions[7], i una mare que es va animar a participar en el “Dia Mundial de les malalties rares”[8] enviant-me una imatge al meu mail per a posar el post en el blog i que la seva difusió i participació fos major. Una altra col·laboració especial va ser que una mare ens va escriure un conte on els protagonistes eren els alumnes i jo mateixa junt a la nostra mascota de classe.

He après amb el blog que, ara més que mai, l’educació dels nostres alumnes sí que es pot fer en equip: mestres, pares, mares, avis, àvies i tots els que vulguin participar, creant un entorn d’aprenentatge més adient en els nostres temps i que aquest entorn arribi a motivar a “tots” els alumnes de la classe amb o sense dificultats. La majoria de famílies m’han comentat que estan molt contentes de saber més o menys què fem a classe, principalment perquè es senten més a prop dels seus fills/es establint converses sobre els temes tractats a l’escola.

El blog, sumat a la PDI i amb una connexió a internet, el meu paper com a docent s’ha transformat o madurat com una buscadora incansable d’un entorn suggerent a la motivació de l’alumne per a que aprengui cada dia una miqueta més nous coneixements o reforci aprenentatges ja assolits. Amb això vull constatar que alumnes amb dificultats d’aprenentatge de tipus convencional han millorat l’assimilació de conceptes gràcies a l’ús dels recursos multimèdia o jocs que he anat trobant per la xarxa, per a què, després a casa poguéssin utilitzar amb els seus pares al costat.

Molts d’aquests alumnes, sobretot els que tenen dificultats, han tingut un gran creixement de l’autoestima en veure que eren capaços d’aconseguir acabar un joc de la llista proposada en el blog. Aquesta autoestima va créixer fins al punt que la seva gran motivació per aprendre va fer que es posessin a la mateixa alçada dels seus companys. Una altra gran reflexió és que davant el blog i la PDI tots som iguals. No hi “guanyadors o perdedors” ni “ràpids o lents”, tots som iguals. I el més bo de tots aquests jocs és que ells mateixos es poden autoevaluar.

7. V Premi Espiral Edublogs 2011

Voldria explicar com va ser la meva participació en aquest concurs i els canvis que he experimentat.

Vaig aterrar, navegant per casualitat, en el V Premi Espiral Edublogs el dia 20 d’abril sobre les 12 de la nit. Llegint descobrí en què consistia aquell premi però que tancava les seves portes per a la inscripció de blogs en aquella mateixa hora i, en veure que “Món Infantil” complia amb tots els requisits, el vaig presentar. No li vaig comentar a ningú… Però quan van escollir als finalistes, Món Infantil quedà classificat com a blog finalista. No m’ho podia creure… quina il·lusió que em va fer ser finalista.

Uns dies després, concretament el 15 de maig, van publicar la llista de guanyadors. Va ser una amiga qui em va trucar per telèfon per a felicitar-me pel primer premi. Em va dir que ja estava publicada la llista i jo no me la creia…. Pensava que m’estava gastant una broma. Ella insistí en que connectés el meu ordinador sense deixar anar el telèfon i així ho vaig fer… Si us plau, quina emoció!! Vaig estar envolta, durant un dies, en un estat de felicitat, amb aquella emoció a flor de pell… Jo només anava pensant: “però com he pogut guanyar aquest premi si només sóc una simple mestra d’infantil”. No m’ho creia ni jo.

Durant les setmanes següents començaren a arribar missatges de felicitació de totes parts, inclòs de fora del territori nacional. No podia creure que això m’estigués passant a mi… (i de fet encara hi ha moments que m’ho pregunto). Els missatges es van multiplicar i al anar contestant a aquestes persones com a cortesia i al entrar als seus blogs em vaig adonar que algun d’ells havia publicat el meu blog en el seu, … quina sorpresa![9]

Com a conseqüència d’això vaig començar a conversar amb dos blogs: en concret “la Clase de Miren”[10] i “Mi Cole al día”[11]. Vaig començar a publicar tots els missatges que rebíem d’elles o els que enviàvem nosaltres. L’experiència ha estat excel·lent. Els meus nens/es ja no es creuen el melic del món, han après que existeixen més escoles i que a través d’internet ens podem comunicar també. Ens enviaren “regalets” a través d’arxius jpg que ens feien a les seves classes i nosaltres els responíem de la mateixa manera.

Per als meus alumnes ha estat una manera d’acabar el curs i el cicle molt maca. Va durar des de maig fins a final de curs.[12] Al final amb els meus alumnes vàrem fer un acomiadament conjunt virtual per a les dues escoles, un ramet de flors on cada flor era la mà pintada de cada alumne amb el seu nom.[13]

En aquest curs 2010-2011 hem après tots a compartir. Des de l’entrega del premi he descobert un nou món; he conegut a través de la organització Espiral, i també amb la tecnologia de Twitter, molts docents que comparteixen les seves lectures, experiències i posada en comú d’activitats amb les TIC.

8. Conclusions

L’ús del blog ens ha servit per a fer de l’educació dels nostres alumnes un treball en equip juntament amb els pares i mares. Ha servit per obrir un foradet a la nostra aula i poder així, observar una petita part del que fem durant el dia. Hem descobert una nova metodologia d’aprenentatge amb una forta motivació per part dels alumnes com de mi mateixa. Aquest nou entorn d’aprenentatge ha ajudat al creixement de la autoestima d’alumnes amb alguna dificultat i per tant, una millora en les seves tasques escolars.

També, hem après que l’ús de les tecnologies en internet no és un fet individualista com molts professors creuen. Hem de lluitar per una educació col·laborativa, és a dir, compartir i aprendre dels altres. Existeixen infinitat de persones que comparteixen els seus coneixements.

El meu lema personal: “JO NO EM VULL BAIXAR D’AQUEST TREN”

REFERENCIES BIBLIOGRÀFIQUES

Asociación Espiral

http://www.ciberespiral.org

Educación Inicial en Venezuela

http://educacioninicialenvenezuela.blogspot.com

El Escaparate de Rosa

http://elescaparatederosa.blogspot.com

Gem@blog

http://gemablog.blogspot.com

La clase de Miren

http://laclasedemiren.blogspot.com

Mi cole al día

http://micolealdia.blogspot.com

Vagabundia

http://vagabundia.blogspot.com/

Image chef

http://www.imagechef.com

Slideshare

http://www.slideshare.net

[1] http://mon-infantil.blogspot.com/

 

[2] http://educacioninicialenvenezuela.blogspot.com/

 

[3] http://www.blogger.com

 

[4] http://gemablog.blogspot.com/

 

[5] http://elescaparatederosa.blogspot.com/

 

[6] http://mon-infantil.blogspot.com/2011/01/la-revolucio-tecnologica.html

 

[7] http://www.solarsystemscope.com/

 

[8] http://mon-infantil.blogspot.com/2011/02/dia-mundial-de-malalties-rares.html

 

[9] http://mon-infantil.blogspot.com/2011/05/ens-escriu-gent-de-tot-arreu.html

 

[10] http://laclasedemiren.blogspot.com/2011/05/nos-comunicamos-con-otro-blog.html

 

[11] http://micolealdia.blogspot.com/2011/05/mon-infantil-blog-ganador-del-v-premio.html

 

[12] http://mon-infantil.blogspot.com/2011/05/la-classe-de-miren-castello.html

http://mon-infantil.blogspot.com/2011/05/escribim-una-carta-la-classe-de-miren.html

http://mon-infantil.blogspot.com/2011/06/ens-escriu-la-noelia-des-de-salamanca.html

http://mon-infantil.blogspot.com/2011/06/ens-contesten-de-mi-cole-al-dia.html

 

[13] ttp://mon-infantil.blogspot.com/2011/06/carta-per-mi-cole-al-dia-i-la-classe-de.html

 

 

 

Aquest article fou sol·licitat per Bits el juliol de 2011 i acceptat per la seva publicació al setembre de 2011. Comitè Editorial d’Espiral.